Begoña Román Maestre, doctora en Filosofia i professora de la UB1
Davant aquesta pregunta aquí només em proposo fer unes pinzellades. En primer lloc, em centraré en els conceptes «identitat» «professional» del «docent».
En un segon moment abordaré la vessant ètica de la professió docent en l’entramat de l’ètica organitzativa, cívica i personal. En darrer lloc, de la mà de la idea kantiana de l’ús públic de la raó, faré referència a la important funció que pot jugar el col·legi professional i la comissió deontològica.
- Identitat professional del docent
Hem de parlar de nou d’aquesta qüestió? Vols dir que al segle XXI no la tenim ja resolta? Si estem parlant de nou d’aquesta qüestió és perquè la nostra és una societat accelerada, tecnificada, moralment plural i les expectatives sobre la docència i l’escola van canviant, com no podria ser d’una altra manera. A més, la nostra és una societat descreguda on cal guanyar-se la confiança i també l’autoritat del docent. Precisament perquè la docència es practica sempre en relació amb les expectatives socials i les societats canvien, no només no és sobrer preguntar de nou per la identitat professional del docent, si no que cal saber-ho per poder-la reconèixer al llarg de tots els canvis.
Però, a més, la qüestió de la identitat professional no és personal. El docent s’insereix en una professió i tradició que el precedeix i, segons com la desenvolupi, deixarà ben parada o mal parada la professió i d’això dependrà la supervivència i els futurs encàrrecs.
La identitat té a veure amb l’ethos, la paraula grega d’on prové «ètica» i que vol dir ‘manera de ser, estar, caràcter’. Aquest al·ludeix als trets pels quals ens volem caracteritzar, en el nostre cas, en tant que docents. La identitat té una dimensió ídem, allò que roman al llarg del temps, però també té a veure amb l’ipse, allò que va canviant. Serà idèntic (idem) el deure dels mestres de transmetre coneixements i contribuir al desenvolupament personal i integral de l’alumne; però, per exemple, no serà igual la incidència de la tècnica a l’escola que canvia la seva gestió i la manera com aquesta es relaciona amb la comunitat educativa (famílies i barri).
L’empremta de la ciència en la societat digitalitzada i pandèmica ha estat immensa. Però cal fer de la necessitat virtut. Cal abans fer una reflexió per veure que, atès que la tecnologia no és neutra, perquè intervé en un medi, és més que un mer mitjà, pot desdibuixar les relacions i els trets pels quals ens hi volem caracteritzar. I això canviarà segons escoles i problemàtiques.
Aquesta societat és la que transmet la cultura, amb els hàbits i el costum que forgen les morals. Però en societats com les nostres, accelerades, digitalitzades, descregudes, moralment plurals, hem de superar certa desmoralització que ha pogut acampar en l’àmbit de l’escola i del docent, que ha contribuït a la identitat professional del docent.
La professió és més que un ofici. No ens limitem a prendre unes tècniques a cops de repetició. La professió demana fe, vocació, però també consciència del compromís en la causa en la qual hem decidit ingressar i ser membres. Hom tria si vol ser docent o no; però el que no es tria és la finalitat que legitima la professió. La identitat professional comporta una comunitat en la qual ingressa, que vetlla pel manteniment de la confiança en l’encàrrec de la docència. Hom tria la professió però no l’encàrrec ni la finalitat que la legitima.
Però no n’hi ha prou amb la vocació, aquesta es pot ressentir i perdre substància i entitat, i identitat professional, si no trobem raons per esforçar-se en i per la causa, actualitzar-se. Per això mestres i professors fem cursos contínuament, també a l’estiu. Perquè la professió és més que ofici i vocació, inclou responsabilitat i cura no només de la fragilitat dels alumnes que es posen a les nostres mans i als quals cal acompanyar cap a les millors possibilitats, sinó també la cura de la professió mateixa.
El mestre Jaume Cela ens recorda que no es tracta tant de preguntar per què vam ingressar a la professió, sinó per què ens hi quedem. Sense infravalorar la important qüestió infraestructural que hem de pagar factures, la causa per la qual exercim la professió ens precedeix i perviurà, atesa la necessitat de professionals bons i excel·lents. I per avaluar la pràctica de la professió cal saber si ens hem mantinguts fidels a la identitat professional del docent, o hem perdut entitat.
En aquesta línia va la importància de tenir ritus d’iniciació a la professió. Els professionals de la salut simbolitzen, amb el Jurament hipocràtic, el seu compromís de romandre fidel a la identitat professional, i de mantenir la confiança en la seva tasca, gràcies al seu saber fer, ser i estar.
Potser ens ha fallat als docents aquesta consciència de pertinença (i l’orgull) a una tradició que no només hem de preservar momificada, això és morta, sinó de mantenir-la viva. Per això serveix pensar la identitat professional del docent, per saber què és el que s’espera de nosaltres i si estem disposats a donar-ho. És un gran risc caure en una relació clientelar amb els alumnes o altres membres de la comunitat educativa, com familiars o entorns socials.
2. La dificultat d’alinear les quatre ètiques
El docent entra tot ell a l’aula, però ni l’aula li pertany, malgrat la importància de la llibertat de càtedra, ni es dedica a fer classes particulars. S’espera que imparteixi bé la seva assignatura, acompanyi l’alumne en el seu desenvolupament integral, participi en la gestió i l’organització de l’escola i s’involucri en les dinàmiques de la comunitat educativa. Les quatre dimensions (curricular, creixement integral del discent, lideratge escolar i participació en la comunitat educativa), defineixen la identitat professional del docent. No és una opció que els mestres renunciïn a alguna d’aquestes quatre potes que són el pilar de la identitat professional. Si traiem alguna d’aquestes potes, tota l’estructura se’n ressent. Això exigeix del bon docent saber conciliar les quatre ètiques.
No deixa de ser estrany que les organitzacions sanitàries reivindiquin el model d’atenció centrat en el pacient. La pregunta, un xic ingènua, però oportuna, és: i en què estàveu centrats abans? Potser no és ingenu recordar que la universitat, l’escola, s’han de centrar en els estudiants. Sense alumnes no s’entén la nostra raó de ser: som per a ells, per ells. La causa final ens defineix, més que l’eficient i única noció de causa que queda a la nostra societat (no era així al món grec).
Hi ha moltes maneres diferents d’exercir la docència, però totes haurien de confluir en posar l’alumnat en el centre del servei que donem i abocar els nostres coneixements i vocació a la seva atenció, que sempre s’insereix en un entorn escolar i en una comunitat educativa més àmplia. Aristòtil, ja al segle IV aC, constatava que el fi (telos) és el principi de les accions D’aquest telos, com a brúixola, depèn la motivació i el sentit. Per «sentit» entenem tant la direcció, l’orientació cap a una meta respecte a la qual s’ordenen els processos, com el significat i el sentiment oportú. En reduir la noció de causa a la mera causa eficient, ens quedem, en consonància amb l’esperit de curt termini de la nostra època accelerada, sense direcció, significat i sentiment de tot allò que fem.
Cal recordar-ho perquè sembla que s’ha produït l’oblit de l’ésser, la raó de ser de tot plegat. I quan s’està des-centrat, perdut el nord, ens instal·lem en inèrcies mecàniques que s’allunyen de la calidesa del bon tracte essencial a la nostra professió. Quan no se sap on es va, s’acaba en una altra banda, normalment on ningú no volia anar.
Centrar-se en l’alumnat no és convertir l’escola en clientelar ni en happycràtica al servei dels «usuaris». Un context vertiginosament complex pot comportar una impaciència contraproduent que no és coherent amb la pausa i el diàleg que requereix la tasca educativa. També en una societat moralment plural és més complexa la presa de decisions. Per això no podem deixar sol el docent prenent certes decisions. L’arbitrarietat no educa bé, però sí els límits, quan són argumentats i explícits com a comunitat escolar. Per a aquesta gestió de la complexitat és pertinent distingir quatre ètiques. En primer lloc, l’ètica cívica, la del món, una ètica global, basada en uns mínims de dignitat i justícia. En segon lloc, una ètica de l’organització escolar, que és diferent de l’ètica professional (que ocupa el tercer lloc). Les escoles tenen ideari i circumstàncies. Finalment, trobem l’ètica personal, que pertany a l’esfera de la intimitat de cada professor. Entre aquestes quatre ètiques poden sortir conflictes. Cal tenir clara la primacia que l’ètica cívica comporta si, com estem remarcant, l’ètica organitzativa s’ha de centrar en el servei a l’estudiant i en darrer terme, a forjar ciutadans responsables. L’ètica de l’organització escolar ha de cercar la qualitat total en el que fa. Per això cal explicitar les finalitats, les prioritats i les agendes, i involucrar els professionals alineats en l’ètica cívica.
L’ètica cívica, des de la dignitat i la justícia, exigeix el dret i el deure d’educar. No diu com s’ha de viure, però sí els mínims decents que qualsevol persona en qualsevol moment necessita per viure humanament. La qualitat, des d’un punt de vista ètic, té a veure amb la satisfacció d’expectatives, però no qualsevol, sinó les fonamentades en veritat i justícia. La qualitat de vida és el criteri de l’ètica personal, la qualitat docent és el criteri de l’ètica del professorat i la qualitat total és el criteri per avaluar l’escola en les diferents tasques, que no pot fer sense el professorat.
La qualitat, recordem-ho, és satisfacció d’expectatives fonamentades en veritat i justícia. Per això va bé que els docents ens preguntem en la relació que sempre és la docència, què espera l’altre de nosaltres i ens agrada que ho esperi. Què espera però no ens agrada que ho faci. I la més important per posar al dia la professió i les expectatives sobre el que estem disposats a donar, què no espera l’altre de nosaltres com a docents i ens agradaria que esperés.
3. La importància del col·legi professional i la comissió deontològica
Les bones escoles no són una mera suma de voluntats sota un mateix sostre o nom. No n’hi ha prou amb les bones voluntats ni amb la mera suma d’aquestes. Però no poden sense bons docents. I per ser-ho cal tenir consciència i orgull de pertinència a la professió. També cal per posar límits a l’escola i saber dir no, des de la identitat professional, que no personal. En aquest equilibri entre les quatre ètiques, pot ajudar la comissió deontològica del col·legi professional.
La lleialtat a la professió exigeix que, després de fer un ús privat de la raó oferint els serveis professionals a l’escola, fent per l’organització el que està planificat, els implicats en la posada al dia del servei professional siguin capaços, des d’un ús públic de la raó, de poder aportar les crítiques franques sobre com millorar-ho. Per aquesta sinergia entre l’ús privat i públic de la raó que ens recordava Kant el 1784 a Què és Il·lustració, ens cal un professorat crític, franc i compromès que, alhora que es dediqui al seu alumnat, es dediqui a la gestió a l’escola i la participació involucrada (que és més que implicació) en la comunitat escolar. La identitat professional del docent es fa col·lectivament, pensant i exercint l’encàrrec que se’ns fa. Continuar sent dignes de confiança exigeix embrutar-se les mans, no desentendre’s davant la incertesa en què ens toca viure i ensenyar.
La pregunta de l’ètica aplicada és quin nivell de risc i de contradiccions estem disposats a assumir. Es formula en primer persona del plural, perquè no es pregunta particularment a un com a docent, sinó a cadascú de nosaltres en tant que membres dignes de pertànyer a aquesta gran comunitat que som els docents. El Col·legi dels docents i dels professionals de la cultura es posa al vostre servei, en la Comissió deontològica de la qual formo part, per acompanyar-vos en aquesta dialèctica entre l’ús públic i l’ús privat de la raó per, entre tots, trobar les maneres d’avui de mantenir-nos fidels a la docència, estant a l’alçada de les noves circumstàncies i possibilitats, i seguir reconèixer-nos com a dignes hereus de la tradició tan gran que ens acull i constitueix la nostra història professional.
- Conferència inaugural de la Jornada Ser docent al segle XXI, al juliol del 2022. ↩︎