Josep-Francesc Delgado, poeta, narrador i novel·lista
En el meu cas, per exemple, haig de reconèixer que les experiències viscudes per mi o per persones que conec han estat a la base de la redacció de les meves obres, m’han incitat a escriure.
On es troben les claus d’una bona escriptura literària? No és una pregunta fàcil de respondre, gens fàcil. Quan els meus professors m’ensenyaven a escriure durant la meva adolescència em deien que era important fer-ho amb correcció gramatical. Escriure amb correcció gramatical és necessari per a gairebé qualsevol activitat professional, no solament per a l’ofici d’escriptor. El cèlebre escriptor nord-americà de ciència-ficció Isaac Asimov (1920 Petrovitxi, Rússia; 1992 Nova York), sempre deia que era important no fer faltes perquè els bons correctors eren escassos i, si feies faltes, algunes quedaven en el llibre imprès i la crítica et desqualificava fàcilment. Tenia raó i per això la feina dels correctors i la correcció hauria de ser més valorada. Isaac Asimov segurament hi estaria d’acord per raons ben pràctiques. Sempre m’ha cridat l’atenció que l’autor de Jo robot recomanés de llegir Dickens, un clàssic de la narrativa anglesa del XIX que excel·leix en l’ús de la llengua; fins i tot Asimov, un escriptor que semblaria poc atent a la llengua perquè el seu punt fort és la ciència i la tècnica en clau imaginativa, hi estava ben amatent.
De tota manera, no podem afirmar que la correcció gramatical sigui una condició ineludible per al bon escriptor, sembla més aviat que el geni creatiu la precedeix. Franz Kafka (Praga, 1883; Kierling; 1924) va escriure la Metamorfosi en alemany, però l’autor era fill d’una família de jueus txecs i sembla que l’alemany de la seva joventut era força deficient. Tanmateix la Metamorfosi ha estat una obra clau per a la literatura universal del segle XX. Com s’explica aquest fet? Doncs perquè l’escriptura poètica o narrativa tenen la seva pròpia gramàtica i aquesta gramàtica no és la que s’ensenya a les escoles, ja que no es basa en la correcció lingüística. Conèixer l’ortografia bé ajuda a escriure amb correcció, però la llengua poètica, per exemple, té com a essència la disrupció de la correspondència lineal significant-significat i, arribats en aquest punt, com en la música o la pintura, el do i l’empremta personals hi compten més que cap altra cosa.
Quan deia que les escoles no ensenyen els mecanismes de la creació poètica no suposava que no volguessin. A finals dels vuitanta Víctor Sunyol va publicar un llibre excel·lent sobre la mecànica de la creació: Màquines d’escriure; jo mateix vaig publicar un manual, Escriure, pràctiques de llengua i literatura, que l’adaptava a l’aula i el professorat el va acollir bé. Amb la reforma educativa de 1997 es va imposar una tipologia textual molt ben ordenada, però gens engrescadora que va perpetuar lògicament la indolència escriptora entre els estudiants perquè s’hi cuinava una escriptura que no tenia en compte la imaginació. Si s’hagués fet menys alçaprem en la tipologia textual no creativa i més cas als leitmotiv i desllorigadors de l’escriptura literària, actualment no solament hi hauria més escriptors entre nosaltres, sinó també persones més creatives en tots els àmbits. Fou una de les moltes errades de disseny que es van cometre en aquell sistema que encara perdura. Però encara som a temps de corregir-ho. Com a professor, quan m’ho he passat millor a les aules, és quan he dedicat temps amb els alumnes a llegir i escriure literatura.
L’escriptura narrativa té uns ressorts que podem aprendre i que podem ensenyar. Cap d’aquestes tècniques però, garantirà la redacció d’una gran obra; garantirà només que l’obra sigui correcta. Si algú pogués reduir la gran literatura a una recepta tothom n’escriuria, i no és així. Ara com ara els ordinadors no ens superen en aquest camp. Toquem fusta, perquè segons explica l’historiador israelià Yuval Noah Harari a Homo Deus, ho acabaran fent. Amb tot, els moderns programes informàtics ja saben detectar per on van els gustos i quina mena de llibres es vendran la setmana vinent. D’això, se’n diu màrqueting. Però el màrqueting no és un indicador de grandesa: que una obra sigui una gran obra no vol dir que hagi de tenir èxit. Edgar Allan Poe (Boston, 1809 – Baltimor, 1849) va morir boig, pobre i alcohòlic en un sanatori mental i havia inventat un gènere que després va tenir molt d’èxit: la novel·la de misteri. Totes les seves grans obres foren escrites abans dels cinquanta anys.
M’agradaria fer avinent un fet simple. Quan s’afirma que no podem pontificar sobre condicions morals, mentals, crematístiques o emocionals per a la redacció d’una gran obra, no vol dir que aquestes condicions no hi siguin. Vol dir només que cadascú se les crea i que són vàlides només per a un mateix perquè responen al seu temperament. Jo no soc capaç d’escriure subjugant el meu discurs a cap disciplina política, empresarial o religiosa; suposo que estimo massa la meva llibertat personal tal com em van ensenyar a la universitat, però cada dia hi ha escriptors que ho fan i n’hi ha que se’n surten prou bé.
En el meu cas, per exemple, haig de reconèixer que les experiències viscudes per mi o per persones que conec han estat a la base de la redacció de les meves obres, m’han incitat a escriure. Vull dir que soc en aquest sentit un escriptor que s’inspira a través d’emocions pròpies o alienes provocades per coses que han passat. Les coses que passen a persones que estimo m’impressionen i prenen forma fàcilment en la meva ment primer al vers i després a la prosa de ficció. Soc completament incapaç d’escriure per diners (una gran desgràcia per a la meva fortuna personal), només sé escriure per sentiments, i aquests són el motor que descabdella la meva inspiració i excita la meva imaginació. Em passa com al poeta Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) que deia: “No he escrit mai sense mullar la ploma al cor esbatanat.” En el meu cas l’emoció és la guspira que encén el foc i després miro de governar el foc amb tota la tècnica que conec… Però, com els deia, s’han escrit grans obres sense partir d’aquest axioma i, tot i que sé que molts altres escriptors escriuen com jo, no puc pas universalitzar-ho. L’únic que sí que puc afirmar és que la tècnica és important. Escriure una gran obra sense dominar l’instrument no és impossible, però és rar. A la pràctica la tècnica és una condició necessària, però el que dispara la inspiració no és la tècnica, el que fa senzillament és donar-li forma.
Per a mi també ha estat molt important durant la meva vida, a l’hora d’escriure, fer-ho des d’una estricta independència i llibertat, que és la postura que em van ensenyar a la universitat i que exigeix sempre molts sacrificis. Arribats en aquest punt tornaré a citar Salvat-Papasseit: “La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar.” En el meu cas la meva literatura expressa la meva llibertat. Escriure en català, en una literatura encara minoritzada, resulta molt més fàcil si es gaudeix de la cobertura d’un partit polític, d’una gran empresa o d’una gran parròquia. Si jo hagués fet servir aquesta cobertura també m’hauria vist conduït en el terreny personal a la fidelitat al meu mentor en la interpretació de la realitat. Ara bé, un cop has seguit aquest camí t’adones que també pot esdevenir un pedregà ple de dificultats. Us imagineu, per exemple, Borís Pasternak (Moscou, 1890 – Peredelkino, URSS, 1960) havent de ser fidel al partit comunista rus mentre escrivia Doctor Givago? Pasternak prou que ho va intentar, va sentir-se inicialment fascinat per les idees innovadores del comunisme com molts artistes de l’època i va mirar de congeniar-hi, però va acabar acusat pel règim soviètic de subjectivisme, com tants artistes russos. No deixa de ser sorprenent que per al polític l’artista sempre és un element potencialment perillós que cal subornar o eliminar.
Quan em disposo a escriure em passa com a Pasternak: no puc deixar-me condicionar per l’apriorisme d’una ideologia política o d’un credo religiós; ho haig de fer atent a una realitat que sempre ens acaba duent a la paradoxa. No vull dir que no tingui un pensament polític o religiós, és clar que el tinc, com tothom… El que vull dir és que necessito poder dinamitar la meva ideologia i fins i tot les meves conviccions profundes si la realitat me les desmenteix. Jo no puc escriure una novel·la sobre el segle XVIII català sense passar per alt, per exemple, la pèrdua de la independència del país i els inicis de la persecució de la llengua catalana, això ho han fet la majoria de les novel·les que s’han escrit aquests darrers anys; però tampoc puc passar per alt que durant aquell segle la població es va doblar perquè la noblesa va perdre part dels seus privilegis i que a finals de segle la bonança econòmica va posar els fonaments de la industrialització abans que a molts altres indrets d’Europa; un sol prisma ideològic m’impediria explicar tot això i no vull escriure catecismes; escric novel·les i poemes, que són una altra cosa.
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) deia al seu cèlebre pròleg de Mirall trencat que ella no podia escriure com se sentia el personatge, sinó que havia d’aconseguir que el lector sentís el que sentia el personatge. És per això que les novel·les són infinitament millors que els telenotícies, perquè ens permeten sentir com els seus protagonistes, i aquests sentiments ens donen unes claus de la realitat molt més profundes i transversals que qualsevol ideologia. Les novel·les ens ajuden a entendre la vida; els telenotícies més aviat ens ennuvolen l’enteniment perquè sempre ens donen una perspectiva de la realitat filtrada pels interessos dels propietaris de la cadena i hi ha alguna cosa que no quadra… L’escriptor no es mou pels caires fins de la piràmide, sinó més aviat per les escletxes que el temps i la climatologia hi han anat fent. Una novel·la és com l’aigua que es filtra per les esquerdes de la pedra i, quan es congela, la peta, no saps ben bé com s’ho ha fet, potser no en tenia la intenció, però et demostra que la pedra no és ni tan polida ni tan sòlida com semblava.
És per això que l’experiència, l’emoció i la llibertat creativa són ingredients substancials de la meva inspiració. Ho dic amb tota la humilitat del món: de la meva inspiració, i que cadascú escrigui com bonament li plagui, que no hi ha receptes vàlides per a tothom. Balzac escrivia acariciant la camisa de dormir de seda, a mi m’agrada tenir les mans sobre taules de fusta massissa i notar-ne els nusos. No hi ha una única manera d’inspirar-se, aquesta és la meva i la d’alguns altres. Tot i que la llibertat resulti cara, jo no sé escriure sense utilitzar-la perquè no sabria inspirar-me d’una altra manera. La inspiració és com un globus aerostàtic. Saps d’on surts, saps que aniràs amunt i no saps mai on seràs quan aterris… Per això escriure és tan arriscat i tan apassionant: és una aventura.
Aquest article resumeix la intervenció de l’autor en el cicle Pensar, llegir i escriure, organitzat dintre de l’Escola d’Estiu del 2016. ↩︎
Deixa un comentari