Salvador Carrasco Calvo, professor de secundària, catedràtic de Sociologia
de la Universitat de Barcelona i exdegà del Col·legi de Doctors i Llicenciats
Amb més de cent anys, l’Escola d’Estiu és una institució pública cultural catalana, iniciativa dels docents de Catalunya, amb el patrocini i impuls de la Generalitat de Catalunya. Ha estat un catalitzador del compromís del professorat amb l’Educació i amb el país. Ha fet importants contribucions en defensa de l’escola pública, catalana, de qualitat i per a tothom. Ha estat un espai de trobada, en el qual s’han intercanviat experiències, s’ha reflexionat sobre la pràctica docent i s’han actualitzat coneixements científics.
Una mica d’història
L’Escola d’Estiu seria una de les iniciatives culturals més destacades de la Mancomunitat de Catalunya. L’inspirador i primer director, l’any 1914, va ser l’Eladi Homs, que havia assistit com a alumne a l’Escola d’Estiu de Chicago, a principis del segle passat. L’any següent l’Escola d’Estiu de Barcelonaseria organitzada fora del marc provincial, sota els auspicis de la Mancomunitat de Catalunya, la qual, sense tenir competències en matèria d’ensenyament primari, va preveure els recursos i va dotar de pressupost l’Escola d’Estiu, perquè la va considerar una activitat significativa de la tasca de promoció cultural que es proposava impulsar. Aquella iniciativa havia tingut alguns precedents en les «Converses Pedagògiques» organitzades a l’Empordà els anys 1903-1904 i difoses per la resta de Catalunya entre els anys 1905-1922. Els mestres de Catalunya farien d’aquelles Converses comarcals «una institució», com reconeixia l’editorial del Butlletí dels Mestres del 15 de febrer de 1922. També l’any 1903 els mestres organitzarien cursos d’estiu arreu de Catalunya. El mestre Llorens Jou proposava, el 1904, la creació d’una comissió per a l’organització d’una escola d’estiu general per a tot Catalunya, però, deu anys més tard, la Mancomunitat feia la seva convocatòria sense comptar amb ells. L’acollida que va tenir l’Escola d’Estiu seria impensable sense aquests precedents.[1]
Alexandre Galí assumiria la direcció el 1916 fins que la dictadura de Primo de Rivera la clausurà el 1923, i va ser recuperada durant la Segona República. La del 1932 seria la primera Escola d’Estiu vinculada a l’Escola Normal de la Generalitat, que assumia funcions de «formació dels nous mestres» i dels «ja formats que volen estendre la seva cultura». A la «Crònica general dels cursos» es deia que «l’Escola Normal no es proposa de trencar una tradició, sinó continuar-la i superar-la», introduint, per exemple, algunes innovacions considerades d’interès, com la distinció entre cursos elementals i superiors, especialment referits a l’idioma, encarregats a especialistes dirigits per Pompeu Fabra. Durant una de les Escoles del període republicà es presentà la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya i, durant el Bienni Negre, l’Escola d’Estiu tractaria i donaria a conèixer nous mètodes educatius (Decroly, Freinet). A l’Escola d’Estiu del 1936 s’havia previst introduir noves seccions de cursos d’economia i sociologia. Els esdeveniments de la insurrecció militar portaren a la suspensió de l’Escola d’Estiu.[2] (2).
El 1966 l’Escola d’Estiu era impulsada, de nou, per Artur Martorell i Alexandre Galí, com a Escola d’Estiu Rosa Sensat. El 1974, el Col·legi organitzà cursos per a l’Escola d’Estiu d’aquell any. I el 1979 la Generalitat assumí el patrocini institucional de totes les Escoles d’Estiu, com havien fet la Mancomunitat i la República.
L’Escola d’Estiu, una institució pedagògica
Avui estem en condicions d’afirmar que l’Escola d’Estiu continua sent una institució pública pedagògica catalana, clau i matriu d’un model propi de formació del professorat a Catalunya, de posada al dia dels coneixements científics i disciplinaris; d’atenció a les qüestions pedagògiques més rellevants del moment; d’interès per la didàctica de les diferents disciplines, i de seguiment crític dels canvis que el sistema educatiu ha anat experimentant durant més d’un segle.
L’Escola d’Estiu ha estat sempre un espai de trobada, durant el període estival de vacances escolars, en el qual mestres i professors d’arreu intercanvien experiències pedagògiques i reflexionen sobre la seva pràctica, per avançar cap a una escola de qualitat i afavorir l’èxit educatiu de tot l’alumnat. L’Escola d’Estiu ha potenciat la innovació i la renovació pedagògica, des de la confluència de dos agents, claus de volta de la seva incidència: la iniciativa del professorat (a través dels Moviments de Mestres i del Col·legi de Doctors i Llicenciats) i el suport, el reconeixement i el patrocini de la Generalitat de Catalunya. De fet, ha tingut una incidència positiva en l’ensenyament primari i secundari i una presència significativa a tot el territori.
Al llarg de més de cent anys, l’Escola d’Estiu ha estat un catalitzador del compromís del professorat amb el país. Ha fet importants contribucions defensant l’escola pública, catalana, de qualitat i per a tothom. Ha vetllat, igualment, per fer explícits els vincles de l’escola amb la societat i la cultura en cada moment. Des dels inicis l’Escola d’Estiu va adoptar el pluralisme metodològic i va practicar una pedagogia d’aula, no llibresca, contrastada des de l’experiència compartida.La seva és una història que parla de constància, tenacitat, innovació, capacitat de renovació, treball intergeneracional, il·lusió i generositat. Cal felicitar els organitzadors i la Generalitat de Catalunya per donar-li continuïtat i adaptar-la, quan s’escau, a les exigències i les circumstancies del moment, com s’ha fet al llarg de més de cent anys.[3] [4]
Una experiència inoblidable
Penso, atrevint-me a parlar en nom de molts companys col·legiats, que la nostra generació ha estat marcada molt positivament per l’experiència, primer, de professors-alumnes i, després, d’organitzadors i responsables, com a membres de la Junta de Govern, de les Escoles d’Estiu del Col.legi. Mirant enrere, certament amb la nostàlgia del jubilat, recordo els debats intensos en moltes Escoles d’Estiu, sobre les reformes educatives dels anys vuitanta i noranta i els nous horitzons que s’obrien davant nostre amb motiu de la incorporació a la Unió Europea. Comprovo, amb un cert orgull, que al Butlletí del Col·legi i a la seva Revista vàrem deixar ben documentat un esforç de seguiment crític de les reformes educatives promogudes i de l’experimentació de nous models abans de ser aprovades les lleis successives que acabarien transformant en profunditat el vell sistema educatiu de la Llei general d’educació, del 1970. Una Llei, criticada per molts en el seu moment, que donà peu a aquell COU experimentalque marcà la nostra generació. Allà vàrem aprendre, de la mà de Josep Pallach, entre molts d’altres «mestres», que el camí de la reforma educativa demanava, primordialment, la via de l’experimentació a les aules. Tota una lliçó que avui encara pot ser útil de recordar.
El futur de l’Escola d’Estiu del Col·legi
El debat sobre el present i el futur de l’Escola d’Estiu ha estat present periòdicament en els darrers decennis, impulsat per les mateixes entitats organitzadores o per l’Administració educativa, en diferents conjuntures. No sempre l’acció del Departament d’Educació ha facilitat les coses, malgrat no haver qüestionat mai radicalment el seu suport i patrocini, ni tan sols en els anys de les més severes retallades econòmiques. La continuïtat de l’Escola d’Estiu està en mans dels mestres i professors que hi assisteixen, dels seus organitzadors i de la Generalitat de Catalunya, que la patrocina i impulsa. És cert que cada generació de docents ha de fer-la i sentir-la cosa seva, i apostar per fer de la primera quinzena de juliol un període de dedicació més intensa a la formació permanent. Fins al dia d’avui, el relleu generacional no ha faltat.
Llarga vida a l’Escola d’Estiu!
[1] Pallach, Josep. Els Mestres públics i la reforma de l’ensenyament a Catalunya 1901-1908. Barcelona: CEAC, 1978.
[2] Galí, A. Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya.1900-1936. Llibre II. Barcelona: Fundació Alexandre Galí, 1978.
[3] Carrasco, S. (coord.). “Escoles d’Estiu: continuïtat i renovació”. Crònica d’Ensenyament, n. 78-79 (1995), p. 353-376.
[4] Carrasco, S. “Les Escoles d’Estiu. Cent anys d’historia”. Guix: elements d’acció educativa, n. 404 (maig 2014), p. 20-28.
Deixa un comentari