La salut del català: el factor demogràfic

Miquel Àngel Pradilla Cardona, catedràtic de Sociolingüística Catalana. Director de la Xarxa CRUSCAT (Coneixements, Representacions i Usos de la Llengua Catalana) de l’IEC

Deixeu-me començar tot fent referència al concepte teòric de vitalitat etnolingüística. Ens arriba de la mà de Giles, Bourhis i Tailor (1977, 308), investigadors que el defineixen com «allò que fa que un grup siga susceptible de comportar se com una entitat col·lectiva distintiva i activa en situacions intergrupals». En un context multilingüe, els investigadors en qüestió vinculen la vigoria del grup lingüístic objecte d’estudi a tres factors de caràcter estructural: l’estatus, els factors demogràfics i el suport institucional. L’anàlisi exhaustiva d’aquestes variables permet als sociolingüistes avaluar les actituds lingüístiques intergrupals, els canvis de codi, la tria lingüística, la substitució lingüística, la transmissió lingüística intergeneracional, el conflicte lingüístic, etc. És així com, en vista del coneixement que siguem capaços de crear sobre els diferents vèrtexs apuntats, establirem una diagnosi pretesament empírica. En direm vitalitat etnolingüística objectiva (Giles et alii, 1977, 317). Tanmateix, més enllà dels dictàmens —més o menys professionals— sobre la salut de la llengua, la percepció subjectiva dels membres del propi grup lingüístic i dels membres dels grups en contacte esdevindrà també una dimensió clau en la caracterització sociolingüística del col·lectiu. En direm vitalitat etnolingüística subjectiva i advertirem que mobilitza actituds i comportaments fonamentals en la capacitat d’atracció o de retracció de la llengua (Bourhis, Giles i Rosenthal, 1981, 145).

El que acabo d’esbossar ve a tomb a propòsit de les batusses dialèctiques que, cíclicament, es produeixen a l’hora de dirimir el litigi sobre la salut del català. Una controvèrsia —tot siga dit de passada— gens original si fem una ullada a la història social de la llengua catalana. Una disputa que descansa, malauradament, en la percepció de feblesa crònica d’una llengua que no assoleix la posició de dominància que li hauria de permetre gestionar a satisfacció el seu propi futur.

Apocalíptics i integrats, amb una gradació intermèdia ben matisada, conviuen tot remenant, en el millor dels casos, els materials generats per les recerques de les ciències socials. El resultat ens mostra projeccions diverses i sovint contradictòries. I és que als humans, quan allò que es delibera afecta el nostre esdevenidor —si més no identitari— ens és difícil prendre distància. Les expectatives, doncs, acaben condicionant les valoracions. I la subjectivitat arracona un conjunt d’informacions l’accés a les quals, sens dubte, la matisaria.

Tornem a la llengua catalana. És una llengua en perill d’extinció? Una pregunta difícil de respondre amb la taxonomia habitual (sí o no). Vista en el seu conjunt —de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó—, hom hi pot entrellucar una retracció territorial avançada. No en va hi ha regions on la interrupció de la transmissió lingüística intergeneracional —l’Alguer, la Catalunya del Nord— ha fet veritables estralls. Tanmateix, aquest indicador és positiu a Andorra, Catalunya i Illes Balears (neutre a la Franja i sense dades actualitzades al País Valencià) (Torres, 2019).

En els llocs on la vitalitat és major, la llengua catalana mostra capacitat d’atracció? Si entenen aquesta capacitat d’atracció com el contrast positiu entre el col·lectiu que té el català com a llengua inicial (apresa a la llar) i el que el té com a llengua d’identificació (la resposta a la pregunta «quina és la seua llengua?»), novament Andorra, Catalunya i Illes Balears mostren una correlació positiva (sense dades al País Valencià) (Pradilla, 2019).

Anem ara a Catalunya, regió de la llengua que a partir d’ara constituirà el focus territorial de les meues reflexions. Si les dades de transmissió lingüística i el decalatge entre llengua inicial i llengua d’identificació són positius —insisteixo, a Catalunya—, com és que apareixen amb una vehemència inusitada missatges d’emergència lingüística i de perill d’extinció? Sens dubte està fent cos una percepció fatalista que està amerant una part —no sabria quantificar-la— de la població, sobretot la que és dipositària d’una actitud més compromesa amb la rehabilitació de la llengua. Una actitud —tot siga dit de passada, tornem-hi— que fins i tot en aquest sector sovint no lliga amb uns capteniments comunicatius poc favorables a l’extensió de l’ús de la llengua reivindicada. M’estic referint a l’encara massa generalitzada norma de convergència lingüística en les converses intergrupals, amb individus castellanoparlants o sense identificació lingüística, o a la tria del castellà com a interlingua amb els col·lectius al·loglots.

Més enllà de la severitat de la diagnosi, el que sembla una obvietat és que la llengua catalana no flueix amb la comoditat necessària en el seu ecosistema comunicatiu històric. Avaluar-ne les causes m’ocuparia un espai del qual no disposo. Tornant a l’inici de l’article, caldria treballar a fons les diferents variables amb què es mostren els factors apuntats: estatus, demogràfic i institucional. En tots tres àmbits hi podríem desplegar un conjunt de consideracions amb efectes interpretatius ben interessants. Se m’acut, per exemple, que en el de l’estatus caldria (re)avaluar la catalogació de prestigi atribuïble a una llengua minoritzada que en ple segle XXI competeix de manera desigual amb les dinàmiques comunicatives d’una globalització socioeconòmica homogeneïtzadora. I ho fa —anem ara al factor de suport institucional— en un context estatal que imposa un sostre de vidre a l’autogestió d’un multilingüisme extrem —al voltant de tres-centes llengües comptabilitzades pel Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (UB)— i a l’equitat lingüística entre les llengües oficials. La regulació legislativa ha esdevingut una cotilla que, lluny d’eixamplar-se, estreny cada cop més de la mà d’una judicatura que actua des de la fal·làcia de la pèrdua de pes del castellà (Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 i jurisprudència lingüística posterior). Val a dir, però, que l’acció hostil d’un estat que no ha patrimonialitzat la seua diversitat lingüística, no eximeix l’Administració catalana d’una autocrítica més necessària que mai. La represa de la conflictivitat en el món educatiu respecte al model lingüístic, per posar un cas de flagrant inhibició, ha posat damunt la taula una situació de la llengua altament deficitària, molt allunyada de la pretesa vehicularitat exclusiva amb què es presenta —i des d’alguns sectors sociopolítics es denuncia— el model de conjunció. En aquest sentit, hem de celebrar la reacció institucional, encara que haja estat motivada reactivament per la imposició judicial d’un mínim del 25% de vehicularitat en llengua castellana (Sentència del TSJC avalada recentment pel Tribunal Suprem) i no tant pel deteriorament d’un model lingüístic educatiu, en alguns llocs irreconeixible.

Dit això, deixaré de banda els factors d’estatus i de suport institucional (les polítiques lingüístiques) i miraré de centrar l’atenció en el factor demogràfic. Ho faré amb el convenciment que la reculada recent de l’ús social de la llengua té en l’extraordinària alteració demolingüística un factor explicatiu de primer ordre.

Catalunya acull actualment 7.716.760 habitants. L’any 1950 en tenia 4,5 milions menys (3,2). L’increment de la població l’hem d’associar a dues onades migratòries molt intenses. Totes dues han aportat contingents de població similars, al voltant d’1,5 milions de persones cadascuna. Ara bé, la tipologia poblacional dels nouvinguts i el context sociopolític d’acollida han estat sensiblement diferents. Mentre que les migracions del tercer quart del segle passat provenien de la resta de l’Estat i portaven (majoritàriament) a la maleta la llengua hegemònica d’una dictadura profundament anticatalana, les migracions internacionals del tombant del mil·lenni ens posen en contacte amb un mosaic lingüístic vastíssim en un context d’acollida aparentment més propici per a la incorporació de la nova població. Al bell mig d’aquestes dues onades migratòries, en un marc d’estabilitat poblacional, els fills de la primera ja van entrar en contacte amb la llengua catalana, sobretot en l’àmbit formal, a partir del sistema educatiu i una estructura comunicativa feble però autòctona (gràfic 1).

A més de l’heterogeneïtat dels grups d’arribada, aquesta darrera onada migratòria ha estat molt intensa i s’ha produït en molt poc temps, fet que ha provocat arribades de població anuals quantitativament molt destacades, amb un màxim que va superar les dues-centes mil persones l’any 2007. Si el context d’opulència econòmica que va viure l’Estat espanyol en general i Catalunya en particular va propiciar una immigració excepcional, la crisi que s’iniciava l’any 2008 va motivar una reducció d’entrades i un augment de les sortides. Així, el saldo migratori (immigracions i emigracions) va començar a perdre protagonisme en l’increment poblacional, sota mínims entre 2009 i 2011 i amb xifres negatives entre 2012 i 2014. El quinquenni següent, malgrat la persistència d’un context de crisi econòmica, es defineix per l’increment progressiu del saldo migratori, un saldo on conviu una renovació constant de població estrangera, amb sortides que no aconsegueixen neutralitzar unes entrades excepcionals, que el 2019 estableixen un record històric (203.843). És el moment en què la crisi sanitària estronca de manera abrupta l’arribada de població a Catalunya (gràfic 2).

La diversitat de la població catalana actual respon a variables diverses. En contextos socioeconòmics tan proclius a la mobilitat del mercat laboral, la variable lloc de naixement és molt significativa. No hem de perdre de vista que l’economia catalana descansa en un sector terciari en dinàmica creixent, que representa un 78,7% de l’economia. Així, la població autòctona (nascuda a Catalunya) abraça prop dels dos terços dels residents (64,6%). L’altre terç restant se’l reparteixen els nats a la resta de l’Estat (14,7%) i els nats a l’estranger (20,8%).

Pel que fa al creixement natural, la taxa de natalitat ha experimentat modulacions associades a la prosperitat econòmica. El període que abraça els anys 1995 i 2008 va propiciar un increment gradual fins a 12,10 naixements per 1.000 habitants. A partir d’aquest any va tenir lloc un canvi de tendència que ens ha portat a límits històrics com els 8,02 naixements per 1.000 habitants del 2019. La disminució d’aquesta taxa ha portat a un creixement natural negatiu de la població a partir de l’any 2018. Els efectes sociolingüístics —més endavant m’hi referiré— d’aquesta constant alteració poblacional han estat enormes. Més encara si tenim en compte que prop de la meitat dels nats a l’estranger són originaris d’Hispanoamèrica i contribueixen a incrementar el diferencial demolingüístic ocasionat per les immigracions estatals del segle passat.

El vector lingüístic dels fluxos poblacionals acabats d’esmentar ens remet a la configuració de la població segons la seua llengua inicial. Així, al voltant d’un terç dels residents té el català com a llengua inicial de manera exclusiva (31,5%) o combinada amb una altra llengua, fonamentalment la castellana, (2,8%); el castellà és la llengua inicial de més de la meitat de la població (53,5%); la resta (11,7%) té d’altres llengües inicials, en exclusiva o de manera combinada (gràfic 3).

El constructe llengua d’identificació entra ara en joc per valorar-ne el contrast amb els percentatges de llengua inicial. La dinàmica que mostren les dades és (relativament) positiva: el 36,3% atribuït al català implica un guany de +4,8 punts; mentre que el 46,6% del castellà implica una disminució del 6,1%. Aquesta capacitat d’atracció de la llengua es troba vinculada al comportament dels matrimonis mixtos, context en què el català acaba sent preeminent.

Arribats en aquest punt, ja podem assajar de respondre la pregunta on plantejàvem el paroxisme que suposa pronosticar la mort del català amb dades estructurals d’atracció que no encaixen amb aquesta representació catastrofista. El desllorigador es troba en el contrast entre el volum d’immigrants que ha arribat (i continua arribant), elevadíssim i vertiginós, i la feblesa dels guanys que acredita el català en la modificació de l’estructura sociolingüística de base (transmissió lingüística i decalatge llengua inicial – llengua identificació). Som, doncs, davant d’una realitat multidimensional que mostra dinàmiques ben diferenciades. Sens dubte, l’impacte que ha tingut en els usos de la llengua catalana l’alteració demolingüística apuntada, és una de les qüestions que més atenció està suscitant darrerament. Vegem-ho de manera sumària.

Les dades de llengua habitual relatives a l’ús de la llengua catalana (36,1%), tot i ser superiors a les acreditades pel grup de catalanoparlants inicials (31,5%), no amaguen un diferencial de -12,5 punts amb els usos de la llengua castellana. Aquestes dades d’ús habitual, a més, es poden desglossar segons contextos de major o menor proximitat comunicativa. Globalment hi veiem un increment en els contextos més institucionals, atès que els de proximitat solen estar condicionats pel pes de la llengua inicial dels grups d’on prové l’individu. D’altra banda, la coincidència dels resultats de la llengua habitual amb els de la llengua d’identificació obre una nova mirada sobre una de les estratègies que hauríem de mirar d’activar: sens dubte, vincular les motivacions integratives dels nouvinguts a l’adquisició de la llengua és un camí a seguir (Sorolla i Flors-Mas, 2020).

La interpretació de l’evolució de les dades d’ús habitual ha estat objecte d’una controvèrsia que descansa en la confusió creada pel sintagma llengua habitual. En realitat el concepte no es refereix a l’ús exclusiu d’una llengua sinó a l’ús predominant. Els qui l’han interpretat en termes d’exclusivitat han sentenciat que han abandonat la llengua fins a 500.000 parlants. Més enllà de consideracions vinculades a la piràmide poblacional —que preveuen una pèrdua de catalanoparlants adults no compensada per les generacions joves que els haurien de substituir—, el que s’ha produït, sobretot, ha estat una davallada en la intensitat d’ús de la llengua. Un decrement (d’un 46% a un 35,6%) que es va produir en el moment àlgid (2003-2008) de la incorporació de població procedent de les migracions internacionals. En les enquestes posteriors (2013- 2018) la situació s’ha estabilitzat (36,3% i 36,1%).

La davallada en la intensitat de l’ús de la llengua és, sens dubte, un motiu de preocupació. Ha tingut conseqüències importants en un paisatge lingüístic on el color de la llengua catalana s’ha esmorteït. Segons la meua opinió, estem davant la crisi d’usos d’una llengua que no ha aconseguit ser objecte de polítiques lingüístiques destinades a l’atracció d’efectius fora de l’endogrup. La (vull pensar que) voluntariosa acció institucional no ha aconseguit contrarestar un factor demogràfic que ha problematitzat la negociació comunicativa en un entorn de multilingüisme extrem. No cal dir que el poder domèstic no ha disposat de totes les eines que una tasca tan extraordinària requereix. És el que té formar part d’un estat incapaç de metabolitzar positivament una diversitat lingüística que veu com una nosa. D’altra banda, el cos social hauria de prendre consciència del seu paper protagonista en aquest afer. Naturalment, «no tot depèn de tu», però també depèn de tu. Som-hi, doncs!