A les portes del nou curs escolar 2023-2024 ens arribava la trista notícia de la mort inesperada de M. Carme Junyent, lingüista i activista per la llengua. No podem iniciar l’editorial de l’Agenda de tardor 2023 sense expressar el nostre condol per aquesta pèrdua. Sens dubte, la seva mort és una gran pèrdua per al món acadèmic i per a la necessària defensa de la pervivència del català a tots els àmbits, no només a l’escola. A més de la seva tasca com a professora i investigadora, va publicar nombrosos llibres sobre la situació del català i va presidir el Consell Assessor Lingüístic, que va elaborar unes propostes per impulsar l’ús de la llengua catalana als centres educatius.
L’estiu de 2022, vam tenir l’honor que acceptés de pronunciar el discurs inaugural a la 49a Escola d’Estiu, en què argumentava el seu posicionament sobre la mal anomenada «llengua inclusiva». Ho va fer des de la claredat i l’erudició d’una gran professional dedicada a l’estudi de les llengües amenaçades arreu de món, a la Universitat de Barcelona. En pau descansi.
A la Revista del Col·legi núm. 147, editada el novembre de 2021, vam posar l’accent en la situació del català, amb l’editorial, l’article de fons sobre la salut del català de Miquel Àngel Pradilla i l’entrevista a Joaquim Arenas, pare de la immersió lingüística. Posteriorment, al número 148 de la Revista, editada el febrer de 2023, vam entrevistar Francesc Xavier Vila, expert en sociolingüística i actual secretari de Política Lingüística, per saber l’opinió sobre la situació del català i els objectius del Pacte Nacional per la Llengua, eina indispensable per afrontar els reptes que planteja la situació del català en hores difícils i activar estratègies. És urgent i irrenunciable sumar-se a aquestes estratègies per revertir la situació, individualment i col·lectiva. Per descomptat que no es pot retrocedir ni un pam en el model d’immersió lingüística de l’escola catalana, perquè és la primera garantia ―encara que no l’única― de preservació de la nostra llengua. Per això, caldrà afinar molt bé en la redacció final del Projecte de decret del règim lingüístic del sistema educatiu, que desplega el títol II de la Llei 12/2009, d’educació, sobre el règim lingüístic del sistema educatiu de Catalunya, així com les disposicions legals promulgades amb posterioritat a la Llei 12/2009, en concret el Decret llei 6/2022, que regula el projecte lingüístic de centre, i la Llei 8/2022, sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari. En el tràmit d’informació pública, aquest Col·legi professional ha fet algunes aportacions orientades a preservar i millorar la immersió lingüística, a exigir el domini de la llengua catalana als docents, així com a l’ús normatiu establert per l’autoritat acadèmica de la llengua, que en el cas del català és l’Institut d’Estudis Catalans.
L’embat contra la llengua catalana amb una clara voluntat anihiladora ha agafat un nou impuls. Només cal veure les primeres accions que han emprès els nous governs d’algunes comunitats autònomes de l’àmbit territorial de parla catalana: censures, arraconament de la llengua catalana a tots els àmbits, negació de la unitat de la llengua… i el que encara haurem de veure, potser. Mentrestant els tribunals continuen sentenciant desoint qualsevol criteri pedagògic. Més que mai, doncs, hem d’eixamplar l’ús i el coneixement de la nostra llengua, i en l’àmbit escolar haurem de garantir, d’una banda, uns nivells oral i escrit elevats i, de l’altra, que la llengua sigui impartida per docents que acreditin un ple coneixement de la llengua catalana i la seva didàctica. Ningú no ho farà per nosaltres. El Col·legi, pel seu ideari i la seva història, signa irrenunciablement aquest propòsit.
L’embat contra la llengua catalana amb una clara voluntat anihiladora ha agafat un nou impuls
També volem una escola més forta. És urgent recuperar el reconeixement social no només de la institució, sinó sobretot de la professió docent i dels equips directius. Massa sovint hem assistit a un menyspreu o, si més no, a una posada en qüestió sistemàtica de la feina dels docents, del tot impensable en altres professions. Sembla que, en educació, tothom s’hi atreveix i tothom en sap. Cal apoderar objectivament els docents i els equips directius per recuperar l’autoritas necessària per afrontar els reptes de present i de futur al voltant de la professió docent i de l’educació. I cal redefinir les simetries de la comunitat educativa. Això només serà possible si institucions, professionals, administracions i la comunitat educativa ens hi comprometem i treballem coordinadament per sumar esforços en aquesta direcció.
Però aquest apoderament exigeix ineluctablement assegurar que el professorat accedirà a l’aula amb una sòlida formació inicial i la voluntat d’acréixer i renovar la seva competència professional amb una no menys sòlida formació contínua. Els límits d’un docent són els límits de la seva formació i, per tant, avui la docència ja no es pot exercir pensant només en la formació inicial. No només: també s’ha d’exercir amb un ethos compartit. Begoña Román, doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona i membre de la Comissió deontològica de la professió docent del Col·legi, ho descrivia amb claredat: «Dintre de l’aula el docent és el responsable, i no pot fer el que vulgui, ni molt menys inflexiblement el que toca. El fet d’haver-se de guanyar l’autoritat ―ja no se li reconeix a priori― l’obliga a actuar amb coherència amb el que se n’espera; com ell alhora espera sentir el suport dels companys i l‘equip directiu. Afrontar la realitat i fer-se’n càrrec no hauria de quedar en l’ètica personal o en l’organitzativa, ni molt menys en l’arbitrarietat de cada docent. El codi deontològic pot fer de full de ruta i de brúixola. Perquè la confiança en la professió depèn de com cadascú l’exerceix, cal acotar límits i promoure bones pràctiques.» No cal perdre de vista que l’exercici de la docència no és una activitat individual aïllada sinó comunitària, cooperativa, la qual li dona una identitat i un caràcter propis.
És urgent recuperar el reconeixement social no només de la institució, sinó sobretot de la professió docent i dels equips directius
Una escola forta també requereix acotar les responsabilitats intrínseques a la seva missió. L’escola és un espai comú de confluència de la societat, de manera que a l’escola se’n manifesta tota la complexitat. És lògic, doncs, que s’hagi convertit en un nucli estratègic d’implantació de les polítiques públiques, no tan sols les pròpies de l’educació, sinó també les d’atenció social o les sanitàries. Però amb quins recursos? Sovint la manca de recursos especialitzats s’ha pretès substituir atribuint als docents i als equips directius responsabilitats per a les quals no han estat formats, en detriment de la missió principal dels professionals de la docència, que és formar l’alumnat en coneixements, capacitats i competències. És necessari reconduir-ho i dotar dels recursos especialitzats necessaris per atendre aquesta complexitat, perquè mestres i professors puguin exercir la seva professió amb responsabilitat, incloent-hi la detecció precoç de problemàtiques, i alhora exigir que ningú de la comunitat educativa dimiteixi de les seves responsabilitats. La coordinació de polítiques públiques orientades al benestar de l’alumnat en el si de l’escola és coherent i eficaç, però s’ha de fer des de la corresponsabilitat de tots els departaments i amb els professionals adequats en cada cas.
Des d’aquestes línies volem encoratjar la nova consellera d’Educació, Anna Simó, a afrontar tots aquests reptes amb encert i, com a Col·legi de docents, ens posem a la seva disposició per sumar a favor de la millor educació possible des de la defensa dels seus professionals, mestres, professorat i altres membres actius dels equips que cada dia obren i tanquen les escoles del nostre país.
Si t’ha interessat aquest article…
Subscriu-te al blog!
Deixa un comentari