Acte de presentació de la 51a Escola d’Estiu
Muntsa Farré, vocal de Lletres de la Junta de Govern del Col·legi
El dilluns 6 de maig va tenir lloc l’acte que donava sortida a l’Escola d’Estiu que enguany celebra la 51a edició.
En la seva benvinguda, el degà, Àlex Rocas, va recordar que l’Escola d’Estiu és el 90% de l’ADN del Col·legi de Doctors i Llicenciats, atès que sempre s’ha tingut cura i s’ha defensat aquest espai de formació i sobretot de trobada on els docents intercanvien experiències i vivències de l’aula. Encara que l’adaptació als nous temps s’imposa amb una virtualitat creixent, l’aposta per la presencialitat que facilita aquest diàleg entre professionals de l’educació és ferma.
Després d’un breu i elegant vídeo de presentació de l’Escola d’Estiu, Judith Miró, secretària general de la Junta de Govern, va parlar amb emoció del lema que l’encapçala: “Saber per aprendre”, que ens fa connectar amb l’essència del que ha motivat sempre la professió docent: el saber. La temàtica metodològica que ha regnat els darrers anys i que ha dut un cert cansament al voltant de la generació d’unitats didàctiques o situacions d’aprenentatge, fa espai als continguts sapiencials.
Judith Miró ens va explicar amb detall com els cursos s’estructuren en dues setmanes i tres blocs horaris, darrere dels quals hi ha hagut una exhaustiva tasca de recerca per conèixer les necessitats dels companys docents. Cada una de les setmanes clou amb una conferència que aplegarà tothom amb els estimulants títols de “Per què volem saber?” i “Per què volem ensenyar i aprendre?”, amb l’esperit de recuperar l’essència de la nostra professió. Es va fer èmfasi en el fet que els cursos estan pensats per a tots els docents, tant de primària com de secundària, i es recupera alhora la consciència de totes les baules necessàries en el camí del saber que emprèn l’alumnat.
Tot seguit va iniciar-se un apassionant diàleg conduït per Jacint Bassó, vicedegà del Col·legi, amb Eusebi Ayensa i Prat, hel·lenista, professor i director del Camp d’Aprenentatge a Empúries, que ens va fer experimentar el principal fonament del saber: el plaer d’aprendre; un plaer que, com ens va recordar Bassó, cal experimentar cada dia.
Eusebi Ayensa ha tingut una carrera extraordinària: si hi ha persones que han dedicat la seva vida a una comesa, ell ha tingut tres vides consecutives. La primera dedicada a les Obres Completes de Maria Àngels Anglada; la segona, a la Poesia catalana completa de Josep Sebastià Pons, i la tercera, a la Poesia Completa de Konstandinos Kavafis, tres obres que van tenir presència física a la taula. Cada un d’aquests projectes ha tingut un mínim de vuit anys al darrere, immers en l’estudi, la recerca, una tasca segrestadora de temps que, sense l’amor al saber, sense la curiositat que en fa de motor, hauria estat absolutament impossible.
Amb aquests tres autors als quals ha dedicat la seva vida intel·lectual, hi ha dos indrets que prenen protagonisme: l’Empordà i Grècia. Figueres és bressol d’Ayensa i seu de l’arxiu de Maria Àngels Anglada, autora que va saber divulgar els clàssics amb criteri i rigor. L’aplec i la cura de les seves obres completes va ser viscut com un acte d’agraïment a la generositat de l’autora que tant el va ajudar en tornar de fer el doctorat a Creta.
Alhora, com a empordanès, té ben present la serra de l’Albera, la cadena muntanyosa que li feu de pont vers Josep Sebastià Pons, el qual va voler recuperar perquè havia tingut la mala sort de ser un poeta català pels francesos i massa rossellonès per al cànon català. Eusebi Ayensa va reivindicar la introducció del poeta rossellonès a les aules per la seva aproximació serena a la mort, una vivència abassegadora que l’alumnat no esquivarà. Malgrat la transcendència de la temàtica, vam somriure quan Ayensa ens explicava com va treballar a fons l’arxiu personal de Pons i com el va fotografiar sencer amb l’ajuda del seu fill, que li anava passant els fulls, abans d’aconseguir que li donés aixopluc la Biblioteca de Perpinyà.
Ayensa, director del Camp d’Aprenentatge a Empúries, el jaciment arqueològic grecoromà més important de Catalunya, ha dedicat els darrers anys a Konstandinos Kavafis; a aplegar i traduir la seva poesia completa, una obra que encara es troba en el recorregut de les presentacions perquè tot just fa un mes que ha vist la llum. Ens va parlar de l’experiència impagable que va ser tenir a les mans el poema Ítaca en la versió manuscrita a l’arxiu del poeta grec, perquè el vers “aprendre dels que saben” ha estat el seu referent de vida i nosaltres, en aquest diàleg, en vam ser testimonis amb escreix. Kavafis, ens va instigar, també és un poeta a fer entrar a les aules per la gran defensa del mestissatge que va fer en el conjunt de la seva obra. Alhora per ser un poeta que canta l’amor sensual, encara que a aquesta faceta, com bé va assenyalar amb els nostres somriures còmplices, no li cal tanta promoció entre l’alumnat. En canvi, sí que ens va justificar la necessitat d’haver-ne fet una nova traducció perquè a la de Riba, excel·lent, s’havia aplicat una certa autocensura en els poemes més eròtics. L’època actual permet més fidelitat a l’original.
Les obres completes de Kavafis s’havien de publicar en versió bilingüe (versió que permet al lector que coneix la llengua de verificar la fidelitat del traductor, que s’ha obligat a ser molt més curós en els mots i girs escollits), però aquesta opció encaria massa l’edició. La gran sort és que la seva feina ingent serà recollida per una editorial grega que en farà la publicació: l’hel·lenista ens va explicar que Kavafis no va publicar mai els seus poemes en un llibre perquè fent-ho en perdia el control, de manera que publicava els poemes en fulls volants i es permetia l’autocorrecció contínua. Així doncs, amb un gran vertigen pel que té de paradoxal, un català ofereix la publicació en grec de la poesia completa de Kavafis, amb les anotacions pertinents, aclaridores, justificadores, fruit de molts anys immergit en l’arxiu del poeta. En aquest episodi admirable, ens va parlar de com un llibre no és un objecte qualsevol, sinó un ritual. “El llibre, te l’estimes”: ben cert, i en el cas del ponent, cadascun té una mica de la seva ànima.
Jacint Bassó havia de començar a cloure l’acte que els assistents hauríem volgut allargar malgrat el desafiament del rellotge, i ens va fer veure que el saber pesa però genera sediment i va demanar al seu interlocutor, tot recuperant el títol del diàleg, quins eren els fonaments del saber. El filòleg no va necessitar gaire temps per respondre: segueix creient en l’ensenyament com una transmissió del coneixement. El saber no hauria d’estar sotmès a modes educatives; els autors clàssics van forjar una resposta a cadascun dels dilemes humans: la democràcia, la violència vicària, les relacions de poder, etc. Conèixer aquestes respostes ajuda a desenvolupar el pensament crític.
En resposta a una intervenció del públic que posava de manifest els canvis promoguts per les lleis educatives, va aclarir que no tot és culpa del sistema, que els docents també hem de trobar la forma d’adaptar-nos a l’alumnat que tenim davant. El professor de clàssiques, camp que ell domina, ha d’aconseguir atraure l’alumnat amb l’evolució que ha patit; que ser clàssic no vol dir ser immobilista. I atraure’l no vol dir fer renúncies: l’alumnat ha de conèixer que el primer elogi modern a l’Acròpolis és de Pere el Cerimoniós o ha de conèixer el Súnion de Carles Riba. Va subratllar que és fonamental que tant els estudiants com els professors tinguin curiositat i que cal saber despertar-la en l’alumnat actual que tantes semblances té amb els sofistes del segle V aC en la seva forma de conviure amb la consciència que tot és relatiu. Els autors clàssics han d’ajudar que l’alumne esdevingui una persona culta. Però potser no cal llegir la Ilíada sencera i amb un nombre limitat de versos n’hi ha prou; o es poden introduir poetes més propers en el temps com Kavafis. En definitiva, el saber -que infon una barreja de temor i respecte a l’alumne- ha de ser apropat pel docent. Una selecció de textos ben escollits, ben contextualitzats, ben explicats, pot fer més que la lectura d’una obra sencera. I Ayensa destaca una idea a la qual cal parar esment: anar del present al passat, no a l’inrevés; i valora que el treball per competències hagi permès fer aquest canvi d’enfocament.
Dues paraules més van prendre el protagonisme: amistat i passió. Ens recordà com Aristòtil definia l’amistat com una ànima en dos cossos, il·lustrant així la importància dels amics, i de la seva tria inicial: amb ells es comparteix l’aventura d’aprendre perquè s’hi posa en comú una mateixa realitat que ens interessa i, per tant, ens ajuden a matisar des de la proximitat. La conversa, el diàleg, ens ajuda a avançar (deixant de banda la discussió i la baralla que es promou en les tan sovintejades tertúlies als mitjans). L’altre mot, la passió, va fer compartir el mateix pensament a Bassó i Ayensa: el docent que explica amb passió té la capacitat de transmetre, és una força que impulsa cap al saber.
Per acabar, va defensar la memòria: si bé en el passat potser se n’havia abusat, hi ha coneixements bàsics que ens han d’acompanyar tota la vida. Cal saber frases de memòria i als oients ens va regalar la que va desfilar d’Antígona: “Jo he nascut per compartir l’amor i no l’odi.” Gràcies, Eusebi Ayensa, la passió amb què vau parlar ens va fer caminar per les ciutats gregues -les antigues, les modernes- i ens va encomanar l’amor pels fonaments del saber: curiositat, memòria, paciència i n’afegiríem una altra, l’escolta, perquè escoltar-lo ens va fer aprendre, ens va fer gaudir del plaer d’aprendre.
Si t’ha agradat, comparteix!