Jordi Beltran del Rey, secretari del jurat des del 1983
Tarda de dimarts. El vestíbul del Col·legi comença a bullir de persones que esperen entrar a la sala Ramon Fuster. Són més joves que les habituals: són alumnes de secundària. Van mudats i segueixen el seu professor. Elles, pintades, ells, repentinats. Darrere seu, la mare, el pare, alguna amiga. Més solitari i circumspecte, algun estudiant universitari. Han estat convocats per rebre els Premis de Filosofia Arnau de Vilanova. Aquesta escena es repeteix més o menys igual des de fa més quaranta anys (els primers alumnes premiats deuen tenir al voltant dels seixanta anys…).
Les claus d’una longevitat
1981. Quan es van instaurar els Arnau de Vilanova, seguia la guerra freda entre el bloc soviètic i l’occidental. Chernòbil i Fukuyima no significaven res més que dues localitats desconegudes. S’afirmava que la crisi del 1929 era irrepetible. Malgrat els avisos, el canvi climàtic no era notícia, i es creia que les pandèmies eren cosa de temps passats. El “fet a la Xina” era desconegut.
A l’Estat, la taxa d’escolarització als quinze anys només era del 65%, i no era infreqüent l’abandonament escolar als dotze. Avui la taxa és pràcticament del 100%. Ensenyar en català era una tasca voluntarista. Els centres d’ensenyament públic s’expandien, del 46% el 1976, al 70% al començament dels anys vuitanta. No existien els ordinadors personals, els telèfons intel·ligents, els videojocs, l’abundància de canals de televisió ni, per descomptat, Internet, la reproducció en continu ni les xarxes socials. Era l’època del ciclostil i del paper carbó per fer dues còpies d’allò que teclejaves en una sorollosa màquina. Fotocopiar era un luxe.
Què fa que allò que va néixer en aquella època segueixi avui sent actual? Com a persona que ha viscut els Premis des del principi, crec que la clau de la seva longevitat no és única, sinó múltiple: han estat les persones que els van idear, les persones i les institucions que hi han mantingut el suport, el professorat i l’alumnat que hi ha sabut respondre. I també ha estat la pròpia evolució de l’ensenyament de la filosofia o, potser millor, de l’evolució de la funció educadora de la filosofia en l’ensenyament no universitari en general. Aturem-nos en cadascuna.
Una bona idea
1979. Sortint de la dictadura. Època de pors i de creació, de participació, d’il·lusió i de recança. Totes les persones compromeses amb els ideals de renovació i democratització s’han apuntat a alguna comissió (professional, laboral, veïnal, escolar, etc.). Un grup de joves professors de filosofia d’ensenyament mitjà es reuneixen a casa del més gran. Són les deu de la nit. Fum de tabac. Estan bastint el projecte editorial “Materiales didácticos para el estudio de la filosofia”, que serà pioner en la dinamització de l’ensenyament de la filosofia. Acaben de matinada i, tot baixant les escales del pis, s’adonen que els cal un nom col·lectiu. I se’ls acut un que és signe dels temps “Panta rei” (‘Tot flueix’). La majoria pertanyen a la Comissió de Filosofia del Col·legi (aleshores “de Cataluña y Baleares”) que, com moltes associacions durant la dictadura, abandonada la funció de plataforma política, emprenia un caminar més vinculat a promoure l’excel·lència professional i la catalanització de l’ensenyament.
Manuel Satué, Hilari Arnau, Llàtzer Bria, Ramon Tibau, Josep M. Rovira, Lluís Cuéllar, Eduard Gadea i jo mateix ens vam anar succeint en aquell grup compromès amb la dinamització de l’ensenyament de la filosofia. L’activitat d’aquella Comissió de Filosofia no es va quedar tancada en els seus components, sinó que va tenir una important projecció: el pioner Lèxic filosòfic català-castellà, locucions i modismes, els dossiers sobre el racionalisme i sobre el centenari de Karl Marx, les conferències per a alumnes de batxillerat, els cursos i conferències de formació i actualització del professorat de l’Escola d’Estiu i d’Hivern, els projectes editorials, com la col·lecció “Clàssics del pensament” de l’editorial Alhambra, les col·laboracions amb els ICE, amb la Societat Catalana de Filosofia i amb la Fundació Catalunya, els dictàmens sobre els successius currículums o sobre les PAU.
Una d’aquestes iniciatives va ser instaurar un premi de filosofia per a alumnes i per a experiències didàctiques de professorat, que amb el seu nom reivindicava la tradició de la filosofia i la ciència catalanes. És l’únic premi de filosofia per a alumnes i professorat a l’Estat i el primer premi per a alumnes, que anys després va ser seguit pels premis CIRIT i, més tard, per les proves Cangur.
Des de bon començament, el premi es va estendre per tota la geografia catalana, primer gràcies a les delegacions del Col·legi i més tard es va afermar gràcies al Butlletí i, especialment, a la bona rebuda per part del professorat. La tenacitat d’Hilari Arnau, de Llàtzer Bria i de Manuel Satué va ser decisiva en la consolidació del premi, que arriba als nostres dies gràcies al suport rebut de les successives juntes de govern i de les institucions col·laboradores. Aquesta ha estat la condició necessària per a la pervivència dels Premis, però no n’ha estat una condició suficient.
L’evolució de l’ensenyament del filosofar
En la mesura que el professorat i els currículums (encara que menys) han anat substituint en les programacions d’aula la lògica de la disciplina per un enfocament competencial de l’aprenentatge, s’ha afavorit millor la connexió entre els continguts de la tradició filosòfica i les inquietuds i vivències adolescents.
Crec que és aquesta la clau principal de la longevitat dels Premis: l’evolució de l’ensenyament de la filosofia dins de l’evolució de l’ensenyament en general. La filosofia importa en la formació integral de la persona perquè té a veure amb la vida més íntima: l’autoconsciència i la pròpia identitat, la visió del món, la consideració d’allò que està bé i del que està malament, de com orientar la pròpia vida, de què és la societat i de com hauria de ser la política, del valor de l’art, de la solidesa de les veritats, etc.
En un ensenyament competencial de la filosofia, totes aquestes consideracions han de ser tractades mitjançant el filosofar, que consisteix en la capacitat d’entendre les idees que configuren la nostra manera de viure, la capacitat de pensar amb claredat i críticament, tant des de la perspectiva de la coherència de les idees i els valors com des de la consideració de la validesa de les proves empíriques. Filosofar també inclou la capacitat de no acceptar res sense examen ni donar res per fet, de detectar el raonament pobre i altres debilitats en els arguments, de distingir allò rellevant d’una qüestió del que no ho és, de llegir críticament, d’expressar-se amb claredat, de millorar les destreses argumentatives, d’escriure amb profunditat, de parlar convincentment i de dialogar enraonadament.
Per això, malgrat l’estrenyiment de les matèries d’humanitats en el currículum, la filosofia ha seguit interessant als alumnes, independentment de l’orientació acadèmica. Tot i que s’ha volgut classificar la filosofia com de “lletres”, molts bons alumnes, tant de lletres com de ciències, han cregut que valia la pena dedicar l’atenció i els esforços que requereix el seu treball de recerca a les matèries de filosofia.
Com són els bons treballs? I, de passada, algunes indicacions
Febrer. Tota la família respira alleujada. La filla de segon de batxillerat ha presentat, per fi!, el treball de recerca de filosofia. Al seu torn, a casa, la professora avalua els treballs. A la pila en sobresurt un que és excel·lent. Li ha posat la millor nota. Però ella no està satisfeta; li fa recança que simplement quedi arraconat en un prestatge. Vol fer-lo lluir. L’orgull per (la majoria) dels seus alumnes és un sentiment que experimenten la majoria de professors. Per això persegueix l’alumna, que ja està en altres inquietuds, com treure bones notes a la segona avaluació o pensar en la preinscripció universitària, perquè presenti el seu treball als Arnau de Vilanova. I, com molts altres col·legues, per aconseguir-ho fins i tot li facilitarà la feina de fer les còpies exigides i la tramesa per correu.
Els treballs dels alumnes presentats al premi han anat evolucionant des de les primeres convocatòries, de tal manera que poden servir d’indicadors de l’evolució del filosofar a secundària. Els primers anys sovintejaven els que eren producte d’una dèria, així com els esforços, alguns cops ímprobes, d’imitar treballs universitaris amb temes molts lligats a les discussions acadèmiques. De tant en tant, s’hi trobava una explosió d’honesta creativitat filosòfica. Sovint manifestaven la vocació de la persona autora vers els estudis universitaris de filosofia.
La instauració del treball de recerca al final del segle va constituir una fita. Va promoure un aprenentatge col·lectiu de les condicions necessàries que havia de complir un bon treball acadèmic: presentació, índex, conclusió, bibliografia ben citada i altres fonts utilitzades. Explicitació d’on es treu la informació en cada cas, sigui mitjançant la cita literal, sigui amb estil indirecte, per exemple indicant en una nota “resum de la informació de l’obra…”. Explicació clara de la pregunta o preguntes que es plantegen i de la hipòtesi o hipòtesis que s’avancen com a resposta a la pregunta que la recerca ajudarà a respondre. De vegades es confonen entre si, segurament perquè no s’han anat refinant l’una i l’altra a mesura que es conduïa la cerca.
En la confecció del treball cal distingir, cosa que no sempre es fa, entre la part de cerca bibliogràfica i web gràfic i la part de recerca pròpiament dita. En la primera es tracta sobretot que la persona autora es faci càrrec de l’abast de la seva recerca i es familiaritzi amb la temàtica. Aquesta primera part no cal que es reprodueixiin extenso en el treball.Tot i que encara n’apareix alguna, es van abandonant les llargues introduccions que reprodueixen manuals i que s’acosten a una mena d’explicació magistral que, en el fons, és un refregit de manuals i web divulgatius. Un treball de recerca no es pot presentar com quelcom divulgatiu d’allò que ja està divulgat. Per tal d’anar al gra, i en comptes de reproduir la cerca llibresca o de webs, seria millor resumir-la preguntant-se “què he après?” i redactant-ho detalladament i ordenadament (sobretot cal evitar el genèric “moltes coses”). La capacitat de síntesi és un mèrit. Això ha anat dimensionant el gruix de la major part dels treballs; actualment val més com a mèrit la concisió i la precisió que no pas l’extensió enciclopèdica.
Convé fer un enfocament diferencial entre els treballs que contenen una segona part de recerca empírica o els que contenen enfocaments teòrics o aplicats. Els treballs que tenen una part empírica, que alguns erròniament anomenen “pràctica”, s’han de plantejar ampliar, ni que sigui modestament, el nostre coneixement del món. Pot valdre “quins valors predominen a l’institut”; “com resolen un dilema moral dos nois i dos homes, dues noies i dues dones”, o “què sento i què penso quan em passo una setmana sense mòbil”. Això són treballs de camp, com ho són les enquestes de resposta oberta o tancada, els diaris d’experiències personals, les entrevistes amb persones expertes, els petits experiments, la posada en relació d’aspectes filosòfics amb personatges de ficció.
D’altra banda, hi ha els treballs teòrics. Aquests construeixen una xarxa conceptual o ordenen informació vertebrant-la d’alguna manera, Aquesta informació ha de ser preferentment de fonts primàries o secundàries; no té interès ordenar la informació de manuals o pàgines divulgatives. Es pot consultar la Vikipèdia per tal d’aclarir algun dubte, és clar, però no per incloure’n el contingut en el treball.
Hi ha una tercera classe de treballs, que són els que cerquen una aplicació. Poden ser d’ètica aplicada, que culminin amb consells fonamentats sobre diversos temes, des de la privacitat a Internet fins al tracte als dependents o l’evitació de les relacions tòxiques. I, finalment, un altre tipus de treballs serien els que es proposen una anàlisi lògica formal o informal de discursos, de publicitat, de notícies de diaris, etc.
Una varietat de temes
En l’elecció del tema és important la tasca dels tutors, perquè certs treballs, com la comparació entre dues filosofies, van una mica amples a la majoria d’estudiants de batxillerat. Fora millor la comparació d’algun aspecte concret. El tutor ha de conjuminar la prudència amb l’ambició de l’alumne o l’alumna i l’ha de saber orientar tot respectant-ne l’autonomia, però també avisant dels errors. Perquè un treball és com una quadriga de diversos cavalls, que cal controlar perquè uns no corrin més que els altres i la quadriga no es desequilibri. Els millors treballs són els que presenten una harmonia entre el projecte, el procés i el resultat.
Recordem-ne alguns títols per palesar la varietat temàtica i posar exemples de la imbricació de la filosofia amb la vida: “Per què mentim?”, “La tecnologia augmenta la felicitat?”, “Els processos creatius”, “Recorda que moriràs”, “Les claus ocultes de la Bella dorment del bosc”, “L’autoreferència i les paradoxes”, “Filosofia i Holocaust”, “Com sentim el cos?”, “Lectura de l’Eutifró”, “Nietzsche sota sospita”, “El que amaga l’Alícia al Jardí”, “Del caos al cosmos”, “Un concepte filosòfic per al segle XXI: la llibertat”, etc. Aquesta varietat temàtica se suma a la diversitat geogràfica i també al tipus de centre, públic i privat, tot i que acostuma a predominar l’alumnat provinent de centres públics.
Les temàtiques dels treballs que s’han anat presentant abasten totes les branques de la filosofia. L’ètica: la mort, la felicitat, els camps d’extermini, els valors en el propi centre educatiu, l’amor romàntic i el masclisme, l’eutanàsia. L’epistemologia: el concepte de veritat, ciència i pseudociència, la racionalitat de la religió. La lògica: les paradoxes, les fal·làcies. L’estètica: processos creatius, estètica de Hume (el valor estètic de la simplicitat). La història de la filosofia: anàlisi i comparació d’algun escrit filosòfic breu, etc.
La renovació en didàctica de la filosofia
Els Arnau de Vilanova també premien experiències didàctiques. Amb escasses excepcions, no hi ha recerca universitària en didàctica de la filosofia. Només s’hi ha engegat alguna precària reflexió gràcies a la implantació del màster de secundària. Les facultats de Ciències de l’Educació tenen una estructura copiada de l’antiga l’EGB i, com sabem, no hi havia l’epígraf “Filosofia” en aquest nivell educatiu. Per tant, no hi trobarem ni departament, ni càtedres, ni professorat de didàctica de la filosofia. Amb la manca de recerca en didàctica de la filosofia també crec que hi té a veure que no existeix l’epígraf en tot l’ensenyament no universitari de l’àmbit anglosaxó, que sembla ser la inspiració de nostrats investigadors en pedagogia. Semblen no haver vist que hi figura Història de les idees i, per descomptat, Critical thinking.
Tampoc trobem assignatures de didàctica de la filosofia en les facultats de filosofia ni en les revistes de filosofia. I, quan hi apareix l’epígraf, el que sovint s’hi troba és filosofia de l’educació, que no té a veure amb la didàctica de la filosofia. Deuen suposar que la filosofia és didàctica per si mateixa. Gràcies a la recent creació del Grup de Didàctica de la Filosofia de la Societat Catalana de Filosofia, que la Comissió ha ajudat a impulsar, s’ha creat un àmbit de didàctica en els dos darrers congressos catalans de filosofia (“Filosofia i educació”).
Així, fins ara la reflexió sobre didàctica l’ha haguda de fer a escala no institucional el professorat de secundària en seminaris, conferències, intercanvis d’experiències i cursos de formació. Però ha estat de manera aïllada i asistemàtica. El meritori treball sostingut i en equip del Grup d’Innovació i Recerca per l’Ensenyament de la Filosofia (GrupIREF) ha aconseguit introduir l’ensenyament de competències filosòfiques, però sobretot a primària i menys a secundària.
Això vol dir que en aquests quaranta-tres anys els Arnau de Vilanova han encoratjat, institucionalment en solitari, la recerca en la didàctica de les matèries de filosofia, i han donat suport a professors que creuen que la professionalització exigeix la millora constant. Professorat il·lusionat amb la seva feina, laboriós i tenaç, com palesen al llarg dels anys els treballs presentats que recullen experiències de recerca i acció, anàlisi d’idees i actituds prèvies de l’alumnat, estudis sobre competències filosòfiques, experiències interdisciplinàries, jocs per iniciar-se en la història de la filosofia, eines per analitzar les fal·làcies en la publicitat o en els mitjans de comunicació, ús del teatre i el cinema, entre d’altres. Tots han col·laborat perquè el seu alumnat acabi convençut que la filosofia no és quelcom que es troba en llibres rònecs escrits per senyors carques autoinvestits de patums. Els Premis han servit de trampolí per a la publicació en forma de llibre d’algunes experiències presentades.
El jurat
En la poligènesi de la longevitat dels Premis cal mencionar també la feina dels successius membres del jurat. Pertànyer al jurat dels Arnau de Vilanova ha estat l’ocasió, d’una banda, d’aprendre innovacions i d’admirar-se pels assoliments d’alguns estudiants; de l’altra, de treballar amb col·legues excepcionals. En primer lloc, amb el tàndem Arnau-Bria. Hilari Arnau, amb una capacitat de treball inesgotable, i sempre disposat a posar un toc de distensió, una broma, un comentari suaument irònic a les deliberacions, sovint feixugues i complicades. Llàtzer Bria, professor amb la mirada sempre posada al futur, creador de mil projectes i amb una admirable capacitat per formar i dinamitzar equips. Manuel Satué, lligam indispensable entre els organitzadors dels Premis i les successives juntes del Col·legi (i amb els ICE, i amb la Societat Catalana de Filosofia, i amb Adhoc, etc.). Fins pocs mesos abans de la seva mort va participar en les deliberacions del jurat, on sempre cridava l’atenció la pulcra cal·ligrafia de les seves anotacions sobre cada treball que es jutjava. El jurat també ha comptat amb professors universitaris, entre d’altres, Gonçal Mayos i Josep Monserrat, actual degà de la Facultat de Filosofia de la UB.
Del passat al futur
1311. Arnaldus Cathalanus navega de Messina a Avinyó. Ha estat cridat pel papa Climent V, que pateix problemes de salut. Davant la costa de Gènova, Arnau emmalalteix i mor. Havia nascut al 1240 i havia estat metge de tres reis i tres papes. Va brillar en tot l’arc mediterrani, de València a Palerm, i va arribar fins a París. Va escriure i traduir del llatí, l’italià, l’hebreu i l’àrab. També va escriure en català: la Confessió de Barcelona (1305), la Lliçó de Narbona (1306), el Raonament d’Avinyó (1310), etc.
Sis-cents setanta anys més tard de la mort d’Arnau, un grup de professors de filosofia catalans van reivindicar per primer cop (una altra vegada pioners) la seva figura de científic i divulgador de la medicina, polemista contra la nigromància i l’alquímia, reivindicador de les bones obres sobre l’ostentació religiosa. Avui se’l disputen totes les vilanoves, villanuevas i villeneuves que existeixen, així com els hospitals de Lleida, València i Montpeller. Aquells professors van crear els Premis de Filosofia Arnau de Vilanova, que avui fan quaranta anys.
Els treballs premiats en les convocatòries successives han servit de model i han orientat l’evolució de l’ensenyament de la filosofia. També es pot dir que la continuïtat dels Premis és una demostració definitiva de l’interès que desperta la filosofia i de la seva utilitat. Si, com afirma Angélica Sátiro, educar és enviar cartes d’esperança al futur, cosa que requereix fer peu entre la tradició i la innovació, esperem que els Premis puguin seguir ajudant en la feina educativa d’enfilar generacions.
Deixa un comentari