Cicle Pensar, llegir, escriure

Oriol Izquierdo, escriptor i gestor cultural català

“No forçaràs ningú a llegir, sinó que llegiràs amb els qui et segueixin fins que el que s’hi resistia se’n mori de ganes.”

El Col·legi em demana que em faci dues preguntes.1 La primera: què és llegir? La segona: sobre llegir a l’escola. Què us puc dir que no sapigueu sobre la lectura? I aleshores he recordat la iaia, que als anys seixanta era portera d’una finca al carrer Jesús de Gràcia. La iaia m’esperava a casa amb un munt de tebeos que havia aplegat quan retirava els diaris vells dels veïns. I que jo passava hores llegint.

Me’ls guardava, però em deia: “No llegeixis tant, que et cremaràs els ulls!” Avui, tres generacions més tard, no és estrany sentir les àvies que es planyen que els nets no llegeixen. Tenen raó aquestes àvies d’avui? I quina responsabilitat hi té l’escola, si n’hi té cap? El lloc que ocupa la lectura a l’escola és el que correspon a la forma d’adquisició de coneixement i de formació de criteri propi que va posar els fonaments de la nostra civilització?

Introducció

Aturem-nos en les tres preguntes que he fet en aquest text de presentació.

Primera. Tenen raó aquestes àvies d’avui? És a dir: és veritat que avui es llegeix menys que abans? Segur que no: l’estadística diu que avui es llegeix més que mai. I és natural, d’entrada, perquè en aquesta hora tota la població ha estat teòricament alfabetitzada i, per tant, té accés a la lectura, i això no era així algunes dècades enrere. Ara, és cert que la lectura ha perdut centralitat i importància. L’acte de la lectura s’ha banalitzat, també, com és inevitable que passi amb tot el que esdevé massiu. I, alhora, s’ha transformat la relació amb els textos que llegim, que consumim.

Segona. Hi té cap responsabilitat, l’escola, en aquest procés? Segur que sí: en la mesura que l’escola ha esdevingut l’espai de la lectura, el lloc on s’aprèn formalment i hi és peça clau del procés d’aprenentatge. Però aquesta institucionalització de la lectura li ha restat potencial transgressor, i per tant atractiu. És més, el discurs públic (a l’escola, als mitjans de comunicació, entre tota mena d’instàncies institucionals) ha tendit a sacralitzar la lectura fins a convertir-la en un tòtem. Llegir ha esdevingut una obligació. Una penitència. Ens hem equivocat.

I tercera. M’he referit al lloc que ocupa la lectura a l’escola, però quin lloc ocupa la lectura en el món d’avui? Reconeguem-ho: hi és del tot marginal. Avui llegir no és necessari. Ningú no creu necessitar-ho. Ningú no ho troba a faltar. La bona notícia és que, com que la lectura ja és irrisòria per a la nostra societat, en podem parlar sense complexos. Sense impostures. Hauríem de gosar fer-ho. Us ho proposo, en aquests termes.

Què és llegir?

1. Què s’ha fet dels lectors? Què s’ha fet de tots nosaltres? Perquè, nosaltres… som lectors? Quan parlem de la lectura hauríem de mirar de fer-ho en concret, no en abstracte, no en general. Sobre la relació que establim, lectors amb nom i cognom, amb els textos que llegim. Per això si ens hem de preguntar què és llegir, com indica el programa de la sessió, us proposo que ho fem mirant endins, mirant cadascú dins seu. Pregunteu-vos, doncs: soc lector?, soc lectora? Però aturem l’impuls de dir que sí i amb entusiasme, i fem-nos algunes preguntes més que ens ajudin a encertar la resposta.

2. Quants textos recordo haver llegit lliurement els darrers mesos? Vull dir textos literaris, no qualsevol teranyina de paraules, perquè és de la lectura literària que parlem quan parlem de la lectura. I no m’he referit a llibres, necessàriament, sinó a textos, suposo que ja s’entén per què. I, aleshores, què vol dir lliurement? Que no es tracta de lectures instrumentals, les que persegueixen un objectiu altre que la simple lectura. No llegeixo buscant l’entreteniment o qualsevol altre profit pràctic. La lectura literària és del tot autònoma. Llegeixo pel plaer de llegir, tal com el descriu C.S. Lewis. Llegir és l’objectiu únic de la lectura, per bé que el plaer que n’obtinc tingui, sí, tantes conseqüències (perquè en llegir, a més, aquella lectura m’entreté, em forma, etc.).

3. Quan llegeixo, fins a quin punt deixo que el text es llegeixi en mi? Plantejada en aquests termes la cosa té un punt d’esotèric que potser ens distraurà del que vull dir. Paul Ricoeur va escriure (a Teoria de la interpretació): “Potencialment un text és dirigit a qualsevol que pugui llegir. Realment és dirigit a mi, hic et nunc.” Quan llegeixo, conquereixo aquest “ara” i “aquí”? O busco caminadors per no desviar-me de la lectura? També en això la lectura només és si és lliure: tant se val què vulgui dir el text; només val el que és capaç de dir-me. És quan llegeixo un text que en descobreixo el sentit no que “té”, sinó el que li dono. Per això llegir-lo em canvia, em transforma. Em permet créixer. I, alhora, cada vegada que actua així, a través de la lectura, sobre el lector, el text s’actualitza, es projecta cap al futur, se sobreviu.

4. He construït res després d’una estona de lectura? Què subratllo en el text i me n’anoto per a mi? Què escric quan llegeixo? O, de manera més vaga, quins pensaments i divagacions i eixamplaments de l’esperit m’ha suscitat aquell text, aquell llibre, tant se val si els he agafat en el paper o només m’han sedimentat al fons de l’ànima? “Llegir bé és contestar al text”, escriu Steiner. La lectura impulsa el gest de l’escriptura. La majoria d’escriptors ho som perquè ens hem fet llegint, com a lectors.

5. Finalment, quantes vegades recorro a les lectures que he fet per il·lustrar situacions, moments, emocions? Quantes vegades se m’imposa un vers que escau a aquella trifulga, o la peripècia d’un personatge, o una determinada sensació? Compte, no es tracta de buscar el text adequat al moment, sinó que és el text que m’assalta sense premeditar-ho per acompanyar-m’hi. Aquest deu ser un tret característic del lector: les seves lectures l’acompanyen com experiències viscudes, simplement, i les paraules llegides il·luminen el camí a mesura que el fa. El que llegim eixampla la pròpia vida i ens ajuda a donar-hi sentit, o si més no a trobar-hi una mica de consol, que no és poc. És en aquest sentit que ens colpeixen aquelles paraules de Harold Bloom: “Una de les finalitats de llegir és preparar-nos per canviar i el canvi definitiu, per desgràcia, és universal.”

De pressa de pressa us he demanat que us identifiqueu com a lectors, que reconegueu si llegiu per plaer, que descobriu si deixeu actuar el text en vosaltres, que mesureu la pròpia creativitat lectora, que constateu si les lectures us guien a diari. Però per què us he proposat aquesta mena d’introspecció? Perquè tinc la convicció íntima que només hi ha un camí útil perquè l’altre es descobreixi lector: el contagi, el contagi de la passió per llegir com si d’un virus es tractés. Malament rai, doncs, si no sou lectors, ara que parlarem de llegir a l’escola.

Llegir a l’escola

Comptat i debatut només hi ha dues maneres de crear lectors. Per la via repressiva: prohibint la lectura —com tan bé ho explicava Emili Teixidor. O per la via del contagi: encomanant-ne la passió. No hi ha dreceres. Pretendre que algú es descobreixi lector obligant-lo a llegir només pot dur al fracàs. A dessecar-li qualsevol petit rastre de set lectora. Per això crido ben alt: caldria que es prohibissin les lectures obligatòries. Per contra, s’ha de donar noves oportunitats a la lectura, multiplicar les ocasions perquè els estudiants, els joves i el conjunt dels ciutadans entrin en contacte amb el text literari. Sense pressió. Amb passió. Tenint tota la confiança en la lectura. En la seva capacitat de seducció.

Per a això us proposo aquest decàleg de pa sucat amb oli (i ja es veu que no tinc al cap les assignatures específiques de literatura, sinó que el situo en un altre nivell, previ, i per tant vaig molt més enllà). És un decàleg que fa temps que poso en pràctica, segur que mai amb tanta radicalitat com mereixeria:

  1. No faràs llegir cap llibre que no coneguis: admetràs amb naturalitat que no has llegit ni tan sols tots els llibres imprescindibles.
  2. Recorreràs sempre que vingui a tomb, però amb tota la humilitat, a referents literaris com a exemples per il·lustrar el que expliques, el que dius, el teu discurs.
  3. No donaràs per descomptat que els teus referents són compartits ni t’estranyaràs que els que t’escolten no els coneguin: explicaràs, això sí, com cadascuna d’aquelles lectures t’ha afectat personalment.
  4. No forçaràs ningú a llegir, sinó que llegiràs amb els qui et segueixin fins que el que s’hi resistia se’n mori de ganes.
  5. No menysprearàs mai la lectura que un alumne o qualsevol persona comparteixi amb els altres: la posaràs en valor, fins i tot quan es tracti de productes de Dan Brown o de Ruiz Zafón.
  6. Ajudaràs cada lector potencial a descobrir els límits de les seves capacitats lectores i, guiant-lo en la tria dels textos a llegir, l’estimularàs a ultrapassar-los i a fer-les créixer.
  7. Donaràs temps a la lectura. Prou perquè el text pugui despertar la curiositat, el dubte, l’interès del lector potencial. Sense pretendre que n’extregui immediatament un fruit, conclusions, el sentit.
  8. Després de la lectura d’un text, no demanaràs mai cap exercici que es pugui resoldre amb el suport de patatabrava.com: la lectura creativa començarà, així, per un mateix.
  9. Compartiràs sobretot els textos que més t’agraden i que no entens. Perquè la clau de volta de la lectura no és, sempre, la comprensió de l’obra, sinó la seva capacitat de tocar-te, de dir-te coses, d’estimular-te a continuar llegint i rellegint.
  10. Acceptaràs amb normalitat i no retrauràs a ningú que no sigui lector. És ell qui és normal i tu el rara avis. Però no per això renunciaràs en tant que lector a la teva dignitat, sense excusar-te’n ni avergonyir-te’n.

Sí, ja ho sé. Els horaris lectius gairebé no tenen marge i els temaris són ben restrets. Això que plantejo és ben bé una quimera. Però, i què? Només si som capaços de colonitzar espais no formals per a la lectura aconseguirem que se’ls facin seus i els habitin aquells que no són lectors naturals. Només així ens resistirem una mica, allà on ho aconseguim, al retrocés de la pràctica de la lectura. Som una secta que té la missió de mantenir viu el virus de la lectura literària. Cada petit contagi de l’impuls lector serà una victòria per a la humanitat. No creieu que val la pena intentar-ho?

  1. Aquest article resumeix la intervenció de l’autor en el cicle Pensar, llegir i escriure, organitzat dintre de l’Escola d’Estiu del 2016. ↩︎

Comentaris

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *