Àngel Castiñeira, professor titular del Departament de Societat, Política i Sostenibilitat d’ESADE
L’aprenentatge de la filosofia a l’educació secundària i el batxillerat ha estat i encara és motiu de reflexió i discussió entre els experts. Hem d’ensenyar els continguts aportats al llarg de la història de la filosofia o hem d’ensenyar a filosofar? Hem de treballar els coneixements filosòfics o l’actitud filosòfica? Hem d’introduir l’alumnat en la tradició de pensament de què formem part i els hem de transmetre l’herència cultural rebuda o bé hem de desenvolupar un model d’experiència educativa que ajudi a saber pensar autònomament? Hem d’entendre la filosofia com una assignatura, una disciplina acadèmica o un substantiu o bé com un mètode d’indagació, una via d’exploració i un verb? Parafrasejant Montaigne, és preferible contribuir com a educadors a formar caps bens plens o caps ben endreçats?
El que he pogut constatar en els meus anys d’educador és que el problema a què s’enfronten els joves quan s’apropen a la filosofia és la gran distància que existeix entre la rellevància de les preguntes que es poden formular (d’ordre epistemològic, pràctic, estètic o metafísic) i la poca vida encara experimentada en les seves trajectòries. El portuguès José Tolentino Mendonça, a El petit camí de les grans preguntes, recorda la reflexió que feia Plutarc: «Cal acostumar-se a fer una parada, a crear un interval entre la pregunta i la resposta durant el qual qui interroga pot encara afegir els elements que vulgui i a l’interrogat se li concedeix l’oportunitat de pensar què contestarà a fi de no abraonar-se sobre la qüestió i eclipsar-la.» En el camí interior de determinades preguntes —al capdavall, les preguntes rellevants de la nostra vida a què ens introdueix la filosofia— és recomanable desenvolupar l’aprenentatge pacient d’endarrerir les respostes. «Com més important és la pregunta, més temps ens cal habitar-la», diu Tolentino.
L’any 2023 es va complir el 40è aniversari dels Premis de Filosofia Arnau de Vilanova, organitzats pel Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de Catalunya. Els Premis Arnau de Vilanova són els únics de Catalunya dedicats a l’experiència didàctica de la filosofia i els més antics per als estudiants d’educació secundària i batxillerat. Indica ben clarament l’especial atenció donada al llarg dels anys pel Col·legi a la difusió, la promoció i el foment de la filosofia. Són uns premis modestos, però, com diu la dita popular, sovint «al pot petit hi ha la bona confitura».
És la mateixa reflexió que assaja de donar Rainer Maria Rilke, a Cartes a un jove poeta, a un impacient jove poeta que vol conèixer d’immediat totes les respostes: «Estimat senyor, vostè és tan jove, està tan ençà de qualsevol inici, que, tant com puc, m’agradaria demanar-li que no s’impacienti davant de tot allò que encara no està resolt en el seu cor, que miri d’estimar les preguntes com si fossin cambres tancades o llibres escrits en un idioma estrany. No cerqui ara les respostes: no li poden ser donades perquè no les podria viure. I d’això es tracta, de viure-ho tot. Ara visqui les preguntes. Potser després, a poc a poc i sense adonar-se’n, un dia llunyà en viurà les respostes.»
La didàctica de la filosofia a l’ensenyament secundari i a batxillerat podria consistir en això, a establir trajectes, metodologies, recorreguts, procediments que ajudin a estimar i viure les preguntes sense la impaciència del concursant televisiu que ha de vomitar ràpidament les respostes. La didàctica de la filosofia esdevindria així un recurs per a l’inici del camí interior de les grans preguntes, una mena d’estança prou endreçada com per acollir els grans interrogants vitals i per ajudar o convidar a «viure-ho tot». Sí, dic viure-ho tot, no dic començar per «pensar-ho tot». En la famosa expressió llatina Primum vivere deinde philosophari, alguns han identificat vivere com un sinònim de primum manducare, primum panem o primum bibere, donant a entendre la prioritat de la supervivència material per sobre de tot. Però també podríem entendre el vivere en un sentit més ampli, com el desplegament d’experiències, emocions o situacions que ens ajuden a créixer. Necessitem començar a viure i sentir per a després entendre i comprendre tot allò viscut. «No som màquines pensants que senten, sinó màquines de sentiments que pensen», diu el neuròleg António Damásio. «Sovint diem que els éssers humans som éssers racionals i que la raó ha de guiar les nostres accions. Però no és així. Som éssers emocionals que emprem la racionalitat per justificar o negar els nostres desitjos», corrobora el biòleg Humberto Maturana. Xavier Zubiri afirmava que «el sentir humà i la intel·lecció no són dos actes numèricament diferents cadascun complet en el seu ordre, sinó que constitueixen un sol acte d’aprehensió que sent el que és real, és la intel·ligència que sent».
En vista dels avenços de la neurociència, podríem dir que no és que la comprensió sigui sensible (Zubiri), sinó que la sensibilitat és intel·ligent (Martha Nussbaum). Les emocions són cognitives, estan imbuïdes d’intel·ligència i de discerniment sobre els objectes i situacions que ens envolten. I, a més, són avaluadores, perquè inclouen un pensament sobre la rellevància o la importància d’aquestes situacions. Les emocions tenen un paper essencial en el nostre sistema de raonament. Des d’aquesta perspectiva, la filosofia en general i la didàctica de la filosofia en particular podrien ser enteses també com una escola preparatòria per a la vida, a partir de la qual la dimensió reflexiva i deliberativa del pensament cobrarien plenament sentit.
Si volem que la filosofia es presenti als joves com el pany que ajuda a obrir una cambra tancada o com el sistema de traducció que ens ajuda a entendre un llibre escrit en un idioma estrany, hem de ser capaços d’aportar-hi llum, encara que sigui la humil flama d’una candela, hem d’obrir-hi finestres, encara que siguin com les de les nostres masies, de composició senzilla i reduïda i d’un cert minimalisme arquitectònic. Per aquest motiu, la didàctica de la filosofia pot ajudar a reconnectar sensibilitat i raó, vivència i comprensió, emoció i judici, per mitjà de múltiples recursos que ajudin els joves a estimar les preguntes i a viure-les de manera autèntica.
Deixa un comentari